LA NOSTRA HISTÒRIA
Antecedents
Narrat per David Fabra: «Per circumstàncies rocambolesques, un dia jo entro a formar part d’una ONG que treballa al Senegal».
«El president d’aquesta ONG, metge, era amic de la meva dona, i intenta que ella s’apunti d’infermera voluntària. No ho aconsegueix, i com gairebé un acudit, la meva dona li diu que se m’emporti a mi. Tu què és el que saps fer?, em pregunta. A la qual cosa responc que sóc administratiu podent portar els comptes de l’ONG i a més, el francès és com la meva segona llengua materna. Se m’endú de traductor.
La meva primera entrada al Senegal, abril del 2013, no se m’oblidarà mai: aterrar i patir la primera bufetada de calor sent de nit, peripècies fins a instal·lar-nos en un hotelet davant de la platja a Nbour, al matí passeig fins al mercat del peix, sensacions olfactives indescriptibles, passeig de tornada a la cistella amb un ase, i ja viatge fins al campament, a prop de Dialacoto, de la província de Tambacounda.
Recordo que en arribar, els metges van tenir feina ja que hi havia una persona gran que, segons van dir, tenia un infart. Durant el tràfec, tres nenes del poblat em van convidar a prendre un te, cosa que recordaré tota la vida, ja que em van iniciar en aquest plaer. Va arribar l’hora de sopar, i la dona del cap del poblat em va convidar a compartir el seu sopar, arròs amb alguna cosa, no ho recordo. Em van donar una cullera, elles menjaven amb la mà, al cap de poc em van passar com una gerra petita amb aigua, (vaig pensar: aquí enganxes la diarrea i cinc dies no te’ls treu ningú). Amb el meu francès els petits m’entenien i em feien de traductor amb les dones durant el sopar, al final van aparèixer els sanitaris: havien recuperat el malalt i ens podíem instal·lar al campament. I em vaig adonar de la meravella del cel estrellat que allà pots gaudir.
Em van explicar que l’ONG havia aconseguit que els nens fossin escolaritzats a condició de quedar-se al seu poblat.
Una altra gran sorpresa que vaig tenir i que em va impactar moltíssim, va ser que l’endemà d’una celebració on van repartir piruletes, jo m’havia quedat amb un parell, i com que sempre estava envoltat de nens, a les dues grans els en vaig donar una a cadascuna. Quina sorpresa la meva: van treure l’embolcall, que va acabar a terra, i amb tota naturalitat van llepar el caramel i el van passar als altres nens que hi eren, compartint el regal. Em va venir a la memòria el que normalment veia al meu entorn, egoisme pur sense malícia, però egoisme, allà, era compartir el poc que tenien amb els que estaven amb elles.
Conec el director/professor i l’altre professor de l’escola, gent molt maca. A les nostres xerrades, em comenta que les nenes són les que menys assisteixen a classe, per diversos motius. Un que s’encarreguen de mil feines al poblat, des de cuidar els nadons fins a treure l’aigua del pou o recollir llenya per fer el menjar, rentar roba i totes les tasques de qualsevol casa.
"Em va venir a la memòria el que normalment veia al meu entorn, egoisme pur sense malícia, però egoisme, allà, era compartir el poc que tenien amb els que estaven amb elles".
Hi havia tres nenes, que semblava que podien estudiar-ne més, em vaig plantejar d’ajudar a fi que poguessin arribar a la universitat si les seves capacitats ho permetien. L’any següent que em vaig unir a una altra expedició, i em vaig portar una gran desil·lusió. Les tres nenes estaven casades, la gran no tenia ni tretze anys, però algú va venir, va parlar amb el pare, van arribar a un acord, va pagar el dot i es va casar amb ella, sense importar la diferència d’edat, ja que un dels tres era més gran, passava dels seixanta.
La meva frustració va ser enorme, un disgust monumental, però va ser la meva dona que em va tranquil·litzar, “no pots canviar els costums d’un país, cal educar de mica en mica per aconseguir algun canvi”.
Circumstàncies de la vida em porten a decidir seguir sol el meu camí al Senegal, deixant l’ONG i iniciant tot un seguit d’iniciatives que se’m van acudint per ajudar aquesta, la meva nova família.
En explicar entre les meves amistats el perquè dels meus viatges al Senegal, i veure’m tan il·lusionat, desperto en ells les ganes de participar en els meus projectes i perquè tot sigui molt transparent vaig decidir, juntament amb els meus amics, crear una ONG i canalitzar les ajudes a través d’ella.
I després de molts debats vam decidir el següent:
Crear una ONG que anomenarem MERCE CORRA ONG.
MERCE, per la meva dona, que sempre em va animar en els meus somnis d’aquests projectes que a poc a poc van agafant forma i ja tenim la nostra primera alumna a Tambacounda al primer de carrera d’infermeria. I no vam posar el seu nom en castellà, perquè allà, aquest nom és un cotxe molt apreciat i buscat, i no tenim res a veure amb aquesta marca de cotxes (igual algun dia els demanem material, l’ambulància que hem enviat a Dialacoto és una Mercedes Vito )
CORRA, perquè és el cognom del meu estimat amic, germà i el meu soci i el responsable de la nostra sucursal inscrita al govern del Senegal. A més, el seu pare, que és un Imam, el segon en importància en aquest país, i també està molt orgullós dels nostres projectes, ja que són la base per a una millora en la qualitat de vida de la joventut i una subjecció per dissuadir d’emprendre el viatge de la pastera, que ja porten massa desapareguts.